Biografia

Chikako Taketani neix a Kyoto el 1962. Es llicencia en Belles Arts a la Saga Bijutsu Daigaku, on es forma en la pintura tradicional japonesa — una disciplina que, malgrat dominar-la, sentia com a massa rígida per al que volia dir.

Abans d'instal·lar-se a Catalunya recorre el Senegal, Mali, el Vietnam, França i Portugal: un itinerari que l'allunya progressivament del Japó i li obre la mirada cap a altres llums, altres colors. Cap al 2002 arriba a la Fundació Rodríguez-Amat, al Baix Empordà — una residència d'artistes on hi va anar a treballar amb dubtes sobre el camí que havia de prendre la seva pintura.

Allà coneix Domènec Batalla, escultor i pintor ripollès. En una sessió de treball, ell agafa una esponja amb pintura vermella i la llança contra la tela amb un «mira» juganer. Aquell gest senzill la deslliura del rigor formal que arrossegava i obre l'etapa més fèrtil de la seva pintura. El 2003 s'instal·la amb ell a Ripoll, on compartiran taller en un antic edifici industrial de dues plantes.

La seva pintura, intimista i introspectiva, s'ordena entorn d'uns pocs motius recurrents: noies amb kimono d'extremitats allargades i postures impossibles, trens i finestres, gats, edificis vagament evocats. Treballa amb coles, pigments i adherents que generen transparències i velats — atmosferes nacrades, càlides, amb esclats de color que trenquen la calma. La paleta, més propera a la Mediterrània que al Japó, parla la llengua del lloc on havia decidit viure.

La cara dels seus personatges es va esborrant progressivament al llarg dels anys: primer la boca, després el nas, finalment fins i tot els ulls. Una recerca conscient de profunditat i silenci. Obra seleccionada per la Biennal d'Art de Girona (2006, 2008) i finalista del Premi Honda de Pintura de la Garriga (2006). El 2009 exposa individualment al Temple Romà de Vic — la seva primera mostra individual a Osona — i fa exposicions conjuntes amb Domènec, com la del Casal Sant Martí de Campelles (set escultures d'ell, catorze pintures d'ella).

El 2011, juntament amb Domènec, viatja a Costa Rica per encàrrec de l'arquitecte Joan Puigcorbé: durant dos mesos pinta «Canción de viento», un gran mural integrat a la Casa Altamira de Ciudad Colón — l'atmosfera, el vent, les fulles, els canvis del lloc transformats en pintura. En els últims anys travessa freqüentment el Japó en tren per acompanyar el seu pare malalt: dues hores diàries de via, finestra i temps suspès que es filtren a la seva obra final i l'aboquen cap a una abstracció més lliure. Mor el 2 d'agost de 2013.